V(B)ELL NOU POBLENOU: 32. PATIM, PATAM, LA PATUM

V(B)ELL NOU POBLENOU: 32. PATIM, PATAM, LA PATUM: 1.

Hola Quim, Ja havia fet un comentari sobre les teves fotografies per a l'exposició, repeteixo m'ha agraden molt.

També sobre la diada de la Patum, són excepcionals, m'has fet reviure èpoques llunyanes però molt maques, gràcies. No ser on anat a parar el meu comentari, és el primer cop que ho faig. Aviam si aquest arriba. Bon estiu. Rosa Palà    

ESCAPADES CAP A CAMPRODON

El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres. 

Amb quina il·lusió, la Júlia i jo, esperàvem els caps de setmana, tots els que ens eren possibles, per anar cap a Camprodon. Era l'època més o menys adolescent, jo no tenia problemes per sortir fora de casa, però la Júlia sí. 

Dissabtes al matí treballàvem i motxilla a l'esquena, tot just sortir de la feina, a buscar el tren cap a Sant Joan de les Abadesses i un cop allà feiem autoestop fins a Camprodon, on una família molt generosa, ens deixava la pallissa per dormir.

A la nit, a donar un tomb pel poble a veure si trobàvem uns nois que ens feien "vibrar" que els havíem conegut en un ball de festa major.

El matí del diumenge, tocava fer una bona caminada per aquells paranys tant encisadors, després a dinar i sense perdre massa temps i, amb molta pena, tornar cap a la carretera a fer autoestop i si teníem una mica de sort ens duien fins a Barcelona. 

Aquells temps, moltes vegades em ballen com una baldufa pel meu cervell.    

Nota: No puc posar cap fotografia d'aquells temps, ja que les vaig haver de trencar per motius de seguretat. 

           

LA TIA AGUSTINA

Si la Salut l'hagués acompanyat, avui la vella Agustina Porta, faria 131 anys, seguiria aixecant-se a les 5 del matí -el despertador era d'aquells que feien tremolar sales i alcoves- i aniria a missa a les 7. Recordo que treia un capsa de fusta de marqueteria -que tenia molt ben guardada- ella era molt ella. D'aquí començava a treure una pinta, d'aquelles espesses, uns cotons desfilats, que utilitzava per netejar-la, uns altres cotons per passar-se'ls pel cap untats amb ronquina o colònia. !no us ho podreu creure!!! mai s'havia rentat el cap, però el tenia com una patena, això sí, cada dia hi dedicava quasi una hora.

Malgrat que en aquells temps, a les solteres els deien "solterones" ella ho portava molt dignament. Era una dona poc parladora, però sempre hi era, amb una mirada en tenia prou.

Ens contava contes, sempre inventats per ella. Em cridaven l'atenció uns en què enviava gats a la lluna i tornaven amb històries molt divertides. Amb pocs recursos, feia uns menjars, que n'hi havia per llepar-se els dits. Això i més coses que us explicaria. L'Agustina era una de les meves ties-àvies que em van criar.

UN PASSEIG PER BURGOS I ELS SEUS ENTORNS

No sé si som dones d'abans i d'ara, crec que sí, quasi totes passavem dels seixanta.

Hem fet una sortida de cinc dies cap a Burgos, També hi havien homes, però a mi em toca parlar de les dones.

Curiosament, en el grup érem tant diferents i alhora tant iguals; espavilades, simpàtiques, amables, rondinaires, rialleres..., amb ganes de passar-ho bé.

Cada una de nosaltres amb històries molt semblants, històries molt dures, unes més que les altres, però amb molta història, això sí de cada una d'elles en podríem escriure un llibre.

En definitiva molta força també una mica de victimisme però en conjunt repeteixo, la força, la vitalitat i molt més, ens ha permès fer molt per aquesta societat.

DRET AL MEU PROPI COS

Em diuen que he de fer una entrada en el blog. Pensa que pensaràs. És curiós, el títol no em va costar gens, clar! Fa un parell de dies que havia estat en una manifestació a favor del "dret al meu propi cos". Feia uns quants anys, que més o menys el sentia aquest dret. 

Em mirava a totes i tots els que érem a la concentració que més tard es va convertir en manifestació i més del 50% eren cares conegudes, les de sempre, que anàvem comentant,

-Ja hi som, qui ho havia de dir!

-Ja tornem a ser aquí!

Les cares noves, la majoria joves, per cert,  molt enfadades. L'actitud molt diferent el de les meves èpoques, però en definitiva buscant el mateix.La diferència, és que en aquells temps estàvem en la dictadura d'en Franco i ara diuen que estem en una democràcia! Segons el diccionari, democràcia és "govern en què el poble exerceix la sobirania; comunitat o estat governat democràticament".
Quina tristor! Quina ràbia! Quina impotència la meva, la nostra!