El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres.
Amb quina il·lusió, la Júlia i jo, esperàvem els caps de setmana, tots els que ens eren possibles, per anar cap a Camprodon. Era l'època més o menys adolescent, jo no tenia problemes per sortir fora de casa, però la Júlia sí.
Dissabtes al matí treballàvem i motxilla a l'esquena, tot just sortir de la feina, a buscar el tren cap a Sant Joan de les Abadesses i un cop allà feiem autoestop fins a Camprodon, on una família molt generosa, ens deixava la pallissa per dormir.
A la nit, a donar un tomb pel poble a veure si trobàvem uns nois que ens feien "vibrar" que els havíem conegut en un ball de festa major.
El matí del diumenge, tocava fer una bona caminada per aquells paranys tant encisadors, després a dinar i sense perdre massa temps i, amb molta pena, tornar cap a la carretera a fer autoestop i si teníem una mica de sort ens duien fins a Barcelona.
Aquells temps, moltes vegades em ballen com una baldufa pel meu cervell.
Nota: No puc posar cap fotografia d'aquells temps, ja que les vaig haver de trencar per motius de seguretat.
Feia temps que no sentia l'expressió "ballar com una baldufa"; tots ens hauríem de proposar rescatar paraules i frases fetes de l'oblit i intentar familiaritzar-nos amb elles i fer que fossin habituals en el nostre entorn, tu ja ho fas.
ResponElimina